L’any 2009 la FOCIR va organitzar unes Jornades per analitzar la projecció catalana en els mitjans de comunicació internacionals. Tres anys més tard, i després dels esdeveniments de l’onze de setembre, i a les portes de les passades eleccions, qui va participar a les Jornades, ens va fer arribar una reflexió sobre el que es va dir en aquella trobada i el que s’està dient avui. Un article on s’analitza el canvi de percepció de la premsa internacional que per fi parla obertament de la independència de Catalunya i reconeix el conflicte, un moment decisiu, en el que hem de saber explicar molt bé quina és la nostra lluita i quina la nostra arma: la democràcia.
Un moment decisiu
La publicació d’aquestes pàgines gairebé tres anys després de la celebració de les Jornades de la FOCIR ens dóna l’oportunitat de constatar que els problemes de Catalunya per explicar-se a l’estranger són persistents. Hi eren abans, i hi són ara. No són fruit d’un moment històric, ni d’una correlació de forces determinada –a dins i a fora de Catalunya-, ni d’un context econòmic mundial específic. La realitat d’una nació dintre d’un Estat que no es defineix ni s’estructura com a multinacional és dura. Ho és perquè, en bona part, el mateix Estat no reconeix les dinàmiques internes i diferenciades d’aquesta nació. I ho és perquè els ulls que ens miren no estan acostumats al joc d’ambigüitats i la duplicitat d’identitats de Catalunya. Diversos estudis presentats en les taules rodones de les Jornades de la FOCIR mostren com els mitjans estrangers tendeixen a reproduir una visió que no ens agrada de la realitat catalana. Han triomfat els clixés del provincianisme, l’excés d’accent en les qüestions relacionades amb la identitat, la lluita política contínua entre partits i amb Madrid per cada votació al Parlament o al Congrés dels Diputats… L’any 2009, tot això, sumat a una crisi del model econòmic català -l’antiga “fàbrica d’Espanya”- es veia, des de l’estranger, com un hàndicap per als catalans davant un Madrid puixant, amb un nacionalisme espanyol desacomplexat i amb els ulls posats en un creixement basat en les inversions a l’Amèrica Llatina i la bombolla immobiliària. La classe intel·lectual madrilenya, tant d’esquerres com de dretes, va ser més hàbil que la catalana per exportar la idea que Espanya s’havia convertit en una gran potència econòmica mundial: amb una banca solvent i que mirava de tu a tu les grans entitats financeres anglosaxones, un paper cada vegada més rellevant a la Unió Europea, una influència cultural creixent gràcies al poder dels llatins als Estats Units i unes multinacionals de l’energia, les telecomunicacions i la construcció de grans infraestructures amb un mercat captiu a l’Amèrica Llatina. Poca broma. Els anys d’Aznar –i els primers de Zapatero- van irradiar un nou poder espanyol –madrileny, sobretot- que va enlluernar bona part de l’opinió pública mundial. El Partit Republicà nord-americà va ajudar l’Aznar que havia donat suport a la guerra de l’Iraq, i el progressisme europeu va aplaudir el Zapatero que, precisament, abandonava la guerra de Bush i aprovava el matrimoni homosexual. Espanya estava encantada d’ella mateixa, fins al punt que la diplomàcia del kilòmetre zero va estar gairebé apunt d’aconseguir els Jocs Olímpics de 2012 per Madrid. I mentrestant, Catalunya on era?
Imbuïts pels seus corresponsals amb residència a la capital espanyola, la majoria de grans mitjans de comunicació internacionals van parlar de forma molt esbiaixada sobre el procés de l’Estatut. Cansats dels anys dels estira-i-arronses de Pujol en l’última legislatura de Felipe González i la primera d’Aznar, els observadors van veure la demanda d’un Estatut com una picabaralla de curta volada de la classe política catalana. No van entendre –o no vam saber explicar- que hi havia un profund malestar a Catalunya per l’arrogància amb què es tractaven les nostres reclamacions culturals i nacionals (érem retratats com a provincians per demanar ser considerats com a “nació” o defensar la immersió lingüística a les escoles). I que assistíem a una política d’arraconament econòmic amb l’objectiu d’afavorir la capital, Madrid, i lògicament en detriment de Barcelona. Fins i tot potenciant altres ciutats de talla mitjana, com València o Saragossa, per diluir el fet diferencial barcelonès. La proliferació d’aeroports, acompanyada de la negativa a convertir El Prat en un “hub” internacional. Els kilòmetres i kilòmetres d’AVE amb vocació radial. O l’aposta per tres trams de ferrocarrils de mercaderies que enllacin en el futur la península amb Europa (a través de la Y basca o “via atlàntica”, l’anomenada “travessia central” i el “corredor mediterrani”).
La denúncia d’aquesta política premeditada d’asfíxia de Catalunya per aconseguir la uniformització econòmica –i política- era negada per l’Estat. La resta de comunitats autònomes criticaven la insistència en la queixa del govern català. I els observadors internacionals menystenien la importància que cadascuna d’aquestes decisions tenia en la configuració d’un independentisme creixent a Catalunya. A més, per la lògica de l’espectacularització pròpia dels mitjans de comunicació, es donava molta més importància a debats com si el terme “nació” havia de formar part o no de l’Estatut, o si la prohibició de les “corridas” de braus a Catalunya responia a una revenja nacionalista contra les essències de l’espanyolitat. Aquesta fixació en els elements més identitaris o fins i tot folcklòrics ha amagat la falta d’anàlisi rigurosa sobre la nova magnitud del conflicte. La majoria de mitjans internacionals van fallar en detectar-ho. I en explicar-ho. En canvi, ràpidament van assumir les tesis de la intel·lectualitat madrilenya en què es considerava que s’havia anat massa lluny en la descentralització de l’Estat. El relat preparat per professionals de la comunicació, acadèmics i fundacions del Partit Popular i el PSOE va fer forat: Catalunya s’enfonsava en tots els indicadors econòmics, creatius i democràtics perquè el nacionalisme de més de 23 anys de Jordi Pujol havia posat el focus en qüestions identitàries, en comptes d’apostar per la innovació i la internacionalització. Aquest relat responia al malestar provocat als dos partits majoritaris espanyols per la influència de la coalició nacionalista catalana, CiU, en els governs de Felipe González i José María Aznar, entre 1993 i 2000, quan cap dels dos presidents tenien majoria absoluta al congrés dels diputats. Aquells van ser anys en què Jordi Pujol va tenir l’oportunitat de ser rebut, escoltat i “agasajado” per mitjans de comunicació internacionals. Encara que des del govern de la Generalitat s’intentava explicar la importància de Pujol en tant que president de Catalunya, la realitat és que la premsa d’arreu tenia interès en CiU en tant que garants de dos governs espanyols molt febles. I això en un moment delicat, d’entrada en funcionament de la moneda única europea.
Després, Catalunya i els seus dirigents van desaparèixer del mapa. I només amb el relleu a la Generalitat -sota el comandament dels presidents Pasqual Maragall i José Montilla- i el procés del nou Estatut, la realitat catalana va tornar a sortir als diaris internacionals. Però va ser, en la gran majoria de casos, per fets ridículs –o ridiculitzats- com el viatge de Josep-Lluís Carod-Rovira a Perpinyà per trobar-se amb membres d’ETA o la fotografia de la corona d’Espines amb Pasqual Maragall. Els atacs contra la imatge dels líders polítics catalans van ser despietats per part de la premsa madrilenya. I des de Barcelona no es van saber contrarrestar. Aquí és on hem de començar a reconèixer part dels errors comesos per nosaltres mateixos. Gols marcats en pròpia porta. Com no atendre com cal les demandes d’entrevistes o d’informació de grans capçaleres internacionals, o fins i tot errors més de fons: d’estratègia política. Era difícil que l’opinió pública mundial es fes una idea clara sobre què volíem els catalans amb l’Estatut, quan nosaltres mateixos ho vam gestionar tan malament. És evident que hi ha mecanismes del funcionament de la premsa estrangera que ens van en contra. Però també hem tingut en els últims anys un problema de fons: no hem sabut què era exactament el que volíem explicar. Quina Catalunya volíem donar a conèixer. Què som els catalans.
Les lleis de l’espectacle, del màrketing i de la informació s’assemblen molt arreu del món. Així, com la marca Barcelona ha sabut explicar què és, i ha assolit una notorietat internacional en positiu i molt per sobre del seu pes econòmic real, el cas de Catalunya ha estat un fracàs. Fins ara. En bona part per la falta d’una diplomàcia i una paradiplomàcia realment efectives. Però en part també perquè no sabíem ben bé què és el que volíem ensenyar al món. Ara hi ha hagut un punt d’inflexió. La manifestació independentista de l’Onze de Setembre de 2012 i el procés a favor del dret a decidir iniciat pel president Artur Mas han convertit en majoritari un sentiment que es presentava com a minoritzat. La independència semblava, fins fa quatre dies, patrimoni d’un sol partit polític, Esquerra Republicana de Catalunya. I els moviments a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació, protagonitzats per ajuntaments com el d’Arenys de Munt i associacions d’àmbit local, han acabat desembocant en una majoria prou important com perquè, finalment, Catalunya pugui donar un titular concret, punyent i –sobretot- noticiable: Catalunya vol ser independent. Aquí s’assumeix finalment i obertament el conflicte. I quan hi ha conflicte, hi ha notícia. Els mitjans de comunicació internacionals l’han reconegut ja com a tal. I així s’hi refereixen. I igual com el Quebec, Flandes o Escòcia tenien ja un discurs independentista verbalitzat, ara Catalunya té també una història concreta per explicar. Així, en la classificació de la premsa internacional passem ara a la categoria de “conflicte polític”. Això no vol dir que immediatament hi hagi un reconeixement de Catalunya com a nació, ni que es ressaltin els valors cívics, emprenedors i creatius de la societat catalana. Però almenys deixem de formar part de les negociacions avorrides d’un estira-i-arronsa regional amb una preponderància del debat pressupostari, i ens convertim en un conflicte polític amb tots els ets i uts. Els principals mitjans de comunicació anglosaxons ho han reconegut així, mentre que els francòfons, per exemple, encara no han reaccionat amb la cobertura que el tema es mereix. Però ho faran aviat. I serà important, perquè la batalla per l’opinió pública internacional serà decisiva en la singladura política que Catalunya està apunt de protagonitzar.
Hi ha dos elements-clau per entendre la importància dels mitjans internacionals en el moment actual de Catalunya: la legalitat espanyola no permet la convocatòria d’un referèndum sobre l’autodeterminació i els tractats europeus no preveuen la possibilitat que una part d’un Estat-membre pugui independitzar-se i mantenir-se dins la Unió Europea o sortir-ne. En el primer cas, hi haurà una lluita entre la legitimitat de la legalitat (la Constitució espanyola) i la legitimitat de la democràcia (el dret d’autodeterminació d’un poble). En el segon, les institucions europees hauran de d’obrir-se camí en terreny desconegut sobre la conveniència d’acceptar el que en argot comunitari ja s’anomena “ampliació interna”. Els escenaris que es dibuixin a partir d’aquestes dues interrogants: com es podrà fer un referèndum si tenim en contra l’Estat espanyol? i com podrem mantenir-nos a la Unió Europea si Espanya ens veta? L’única resposta és aconseguint les simpaties de l’opinió pública internacional. Fer evident que Catalunya és víctima d’un posicionament antidemocràtic del govern espanyol. I per aconseguir això haurem de treure el millor de nosaltres mateixos. Aprofitar tot el que tenim a l’abast per convèncer de les raons de Catalunya i de la necessitat que se’ns consideri una nació amb totes les conseqüències. Per aconseguir-ho hem de ser, necessàriament, exemplars en la forma en què es plantegi aquest procés: democràtic, cívic, compromès per part de la ciutadania, obert a tothom. Però també hàbils en aprofitar totes les nostres possibilitats comunicatives. El govern de la Generalitat haurà d’extremar els contactes a nivell paradiplomàtic amb les cancelleries d’arreu d’Europa i els principals centres de decisió del món. S’haurà d’aprofitar el teixit dels casals catalans arreu del planeta i els milers de professionals catalans i simpatitzants de la causa catalana que treballen a tots els racons del món. També en càrrecs d’influència. I s’haurà d’explicar bé als mitjans internacionals –desplaçats a Catalunya o no- tot el procés. Només amb una opinió internacional favorable –especialment a Europea- podrà tirar endavant el procés català amb garanties d’èxit. Cap enfora: el reconeixement de Catalunya és imprescindible. I cap endins: només si hi ha una sortida clara els catalans acabaran votant pel pas necessàriament traumàtic de la independència.
És especialment recomanable rellegir a aquestes alçades les aportacions que van fer a les jornades de la FOCIR sobre “La projecció internacional catalana i els mitjans de comunicació” que van tenir lloc a l’octubre de 2009 corresponsals estrangers, periodistes catalans, empresaris i membres de l’administració dedicats a la projecció internacional. El context ha canviat tant! I bona part de les dificultats continuen sent les mateixes… El que s’intuïa aleshores, ara és palpable i evident. Les insinuacions de 2009, són afirmacions
Tenim l’oportunitat ara de presentar un relat engrescador per a l’opinió pública internacional. Tenim la raó democràtica de la nostra part. Podem explicar-nos amb el paral•lelisme de David contra Goliat. Un poble petit, però decidit i amb l’arma de la democràcia. Contra un Estat, l’espanyol, gran en pes demogràfic, econòmic i en l’escena internacional. Però sense la legitimitat democràtica per frenar les aspiracions de Catalunya. L’objectiu final ha de ser que Catalunya sigui vista tal com és: com una societat oberta, un país d’oportunitats per a tothom, amb una història que s’arrela a la mateixa tradició comuna que tenim amb Europa. Amb les nostres diferències internes, també a nivell de definició nacional i que està apunt de fer front a un procés democràtic i cívic per emancipar-se.
Explicar tot això no serà fàcil.
