Fa uns anys, la FOCIR, Federació d’Organitzacions Catalanes Internacionalment Reconegudes, va premiar la Federació Catalana de Cineclubs per la seva presència continuada a l’àmbit internacional i pel fet de, després de molts anys de brega, ser admesa com a membre de ple dret a la Federació Internacional de Cineclubs. Em va tocar parlar un moment a la cerimònia de lliurament, i vaig voler esmentar el que, de fora estant, potser no s’acabava de copsar: als Festivals i Mostres on érem i som presents, a França, a Itàlia, a Tunísia, que representéssim Catalunya i no l’estat espanyol no era mai motiu de controvèrsia. A les Trobades i seminaris als que assistíem, a Brasil, a Txèquia, a Noruega, a Portugal, a ningú li incomodava que una nació sense estat s’assegués al costat de països consolidats.
A les assemblees de la Federació Internacional, a Escòcia, a Grècia, a Alemanya, hi assistíem amb veu però sense vot, però tothom entenia que es tractava d’un fet circumstancial: a l’època dels estats-nació, els estatuts de l’entitat no havien previst una presència de ple dret d’una federació que representava a una autonomia, o, més aviat, a una cultura, atès que la catalana acollia també cineclubs de les Illes i del País Valencià, i que puntualment treballava amb entitats de la Catalunya nord, d’Aragó i d’altres indrets de la península. Finalment, com no podia ser altrament, es van modificar els estatuts de la Federació Internacional per acollir la nostra singularitat, i, des d’aleshores, tenim veu i vot a l’assemblea. La Junta i els membres de la Federació Internacional van actuar amb normalitat, ningú es va posar nerviós, i la nostra demanda va servir, en aquell moment, per fer possible que es resolguessin, també, encaixos entre les dues federacions alemanyes que convivien amb el mur de Berlin encara cuejant, o entre les fins a vuit federacions italianes que s’organitzaven en termes ideològics i no nacionals o territorials, etc.
Diumenge passat, quan vaig assistir a la Gala dels Premis Gaudí, vaig recordar aquells episodis, ja llunyans però plenament vigents, i vaig tornar a tenir aquella sensació, molt agradable, de moure’m en un marc de relativa normalitat. La il•lusió de ser un país com qualsevol altre, que té el seu cinema i la seva gent de cinema; que té el seu patrimoni i la seva història cinematogràfica, i que honora públicament a les persones que han contribuït a la seva salvaguarda i a la seva difusió; un país que, naturalment, organitza els seus premis, perquè, què carai, és maco reunir-se i celebrar i alimentar l’autoestima, i és necessari, també, vendre el producte; un país que és capaç de fer i premiar cinema comercial solvent, com ara “Los últimos días”, set premis Gaudí, però també propostes teòricament més minoritàries, com “La plaga”, quatre premis Gaudí, caça major, la gran triomfadora de la nit.
Tornant cap a casa, de matinada, repassava mentalment els films nominats i premiats a la festa dels Gaudí, i vaig inflar-me d’orgull, una vegada més, comprovant fins a quin punt el cinema del meu poble era protagonista de l’aventura col•lectiva: per l’Alhambra de la Garriga hi han passat, a banda de, com sempre, magnífiques pelis espanyoles, europees, americanes o asiàtiques, bona part dels films que votaven els membres de l’Acadèmia, “Los últimos días”, “Barcelona nit d’estiu”, “Hijo de Caín”, “Tots volem el millor per a ella”… i els pocs que encara no ho havien fet eren a la cartellera dels programes previstos quan la malastrugança d’una teulada en mal estat va truncar la campanya cívica SOS Alhambra per digitalitzar la sala, que estava a dos dits de l’èxit.
Ja al llit –sempre és difícil dormir quan les emocions han sigut moltes–, vaig fer un segon exercici de memòria: la Neus Ballús, directora de “La Plaga”, és de Mollet, i els seus personatges són 100% de Gallecs; el David Crespo, dels grans Balago de la Garriga, posa música, esplèndida música, a “La Plaga”; el Balter Gallart, de Granollers, que va viure a la Garriga i va formar part del seu cineclub, signa l’encertada direcció artística de “Los últimos días”; el garriguenc Lluís Castells és coautor dels efectes especials de “El Cuerpo”; el guió de “Barcelona nit d’estiu” també té presència vallesana: un dels seus coguionistes, Edu Sola, és de Santa Eulàlia, i el nom del meu pare, Miquel Porter, tan vinculat a la Garriga, al Figaró, al Tagamanent, a la comarca, s’incorpora, a partir d’ara, al del Premi Gaudí d’Honor de l’Acadèmia.
Ja sé que no som, encara, el que podríem ser, el que si tot va bé serem, i que les dificultats són enormes i que la nostra indústria és raquítica i que la nostra economia és captiva, però miro d’imaginar-me un futur immediat i modest per casa meva, i el que veig és, per exemple, això: en algun moment del 2014, al cinema Alhambra renovat, la catifa vermella acull els membres de l’Acadèmia i altres patums, que s’han desplaçat fins aquí per agrair a la família Miró la seva obstinació cinèfila; es brinda en honor d’en Miquel Porter amb motiu dels deu anys de la seva mort, i, tot seguit, en Balter Gallart presenta “Los últimos días” i comenta els secrets de la seva elegant direcció artística. Després de la primera sessió –a l’Alhambra sempre les fem dobles, senyor meu–, la Neus Ballús ens introdueix tota la força “La Plaga”, i en David Crespo ens fa una demo del seu procés creatiu per a bandes sonores cinematogràfiques. En acabar “La Plaga”, i després d’un debat apassionat amb el públic que omple la sala, un fastuós grup de jazz local arrodoneix la vesprada, i tots plegats brindem novament, alcem les copes, desafiem el món sencer a la salut de la cultura, de la revolta pacífica, de la llengua i del cinema català. Com si fóssim un país normal, vaja.
Autor: Martí Porter
Publicat al diari el 9 nou, el 7 de febrer
Descarregueu el PDF de l’article
