La Xarxa CRUSCAT de l’Institut d’Estudis Catalans, per encàrrec de l’Observatori de la Llengua Catalana, ha elaborat l’Informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 publicat recentment. D’aquest document és desprèn que «malgrat la vitalitat de la llengua catalana, multitud de dinàmiques dificulten la recuperació de la seva centralitat i, en alguns casos, es tradueixen en mancances greus per a mantenir-la». La llengua catalana ja tindria, segons l’estudi, prop de deu milions de parlants tot i que amb forts desequilibris demogràfics.
Algunes de les dades més interessants són que el 70,7 % de la població dels territoris de llengua catalana declara que sap parlar català (9.856.000 persones), el 91,3 % l’entén (12.728.00 persones) i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure (7.005.000 persones). La realitat, però, és que encara hi ha una cinquena part de la població de Catalunya, més d’una quarta part de les Illes Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià que manifesten que no saben parlar el català, i que el nivell de coneixement i ús d’aquesta llengua en els diferents territoris és molt heterogeni. A més, els retrocessos apreciats l’any 2011 en el procés de normalització lingüística i en la protecció jurídica del català, en condicionen negativament l’evolució.
Segons conclou l’Informe a partir del període estudiat, els territoris amb les competències lingüístiques més altes l’any 1986 continuen sent els que les tenen més altes l’any 2011, però amb variacions molt diferents segons els territoris. Les àrees que destaquen amb unes competències lingüístiques més altes són les Garrigues, el Solsonès, l’Urgell, Osona i la Conca de Barberà, mentre que les regions de València i Alacant i les Pitiüses són els territoris amb més dèficits de competència. Els autors de l’Informe valoren que «en un context demolingüístic extraordinàriament heterogeni, aquests darrers territoris fan encendre totes les alarmes i enterboleixen les valoracions que descansen en les dades positives d’altres zones de la llengua».
Una dada significativa pel que fa a la capacitat d’atracció de la llengua és que 4,4 milions de persones tenen com a llengua inicial el català, un terç de la població, mentre que el gruix de persones que el saben parlar és molt més gran (més de dues terceres parts de la població). Pel que fa a la capacitat d’atracció del català com a llengua d’identificació en persones que tenen una altra llengua inicial, principalment l’espanyol, les tendències són diverses depenent del territori.
La dinàmica sociolingüística dels diferents territoris de la comunitat lingüística catalana està determinada pel seu context sociopolític. Tal com recull l’Informe, l’any 2011 «és presidit per canvis substancials en la gestió del poder estatal i territorial que comporten el trencament d’una dinàmica política més favorable a la normalització de la llengua catalana». En aquest context, segons les conclusions de l’Informe, l’àmbit educatiu es converteix en un dels principals focus de conflicte.
Quant a l’oferta i el consum mediàtic i de productes culturals, només Catalunya i Andorra presenten una dinàmica positiva, mentre que a la resta de territoris l’oferta és molt baixa, i en alguns casos testimonial. Las dades més favorables són les del món de la xarxa, on el català avança de manera sostinguda i es troba clarament en una situació de privilegi, per davant de llengües amb molta més demografia.
L’Institut d’Estudis Catalans, entitat membre de la FOCIR des de l’any 1995, és un centre de catalanística i, amb les seves seccions i societats filials, promou i desenvolupa la recerca en els diferents àmbits de la ciència i de la tecnologia, però principalment en la de tots els elements de la cultura catalana. Actua com a centre divulgador de la recerca i també acull, en la seva seu, iniciatives d’altres institucions que estan en estreta relació amb la investigació i la cultura. Internacionalment forma part de la Union Academique Internationale.
