Vilaweb se’n va fer ressò l’altre dia: una web de l’Institut de política de Harvard situava Catalunya com un dels cinc països a esdevenir estat en els propers anys, junt amb Escòcia, la República Sèrbia , el Quebec i Somalilàndia.
L’argumentació del Justin Pottle, autor de l’article al Policymic, és prou lúcida. ‘Amb l’economia espanyola en runes i en Mariano Rajoy cada vegada més immers en l’escàndol, no sorprèn que Catalunya se n’hagi volgut desmarcar i les crides a la independència siguin cada cop més fet més fortes’. Ens recorda Pottle, com si fos possible oblidar les imatges aèries dels carrers de Barcelona plens de gom a gom, de persones i senyeres, que centenars de milers de ciutadans sortiren al carrer a favor de la independència, tot i la prohibició de secessió de la constitució espanyola.
Per en Pottle la independència catalana seria un fet indiscutible si no comptéssim amb l’àrdua oposició de la resta de l’estat. Amb un 60% de suport entre la població, i una viabilitat econòmica prou assegurada en cas d’autodeterminació, Catalunya estaria solcant les ones de la sobirania si no topés constant i repetidament amb l’obstaculització del poder governant.
Comparant-ho amb Escòcia, la clau de l’èxit rau senzillament en l’OK del Regne Unit a la formació d’una Escòcia independent. La data del referèndum està marcada, el full de ruta dissenyat, i només cal veure com es desenvolupen al llarg d’aquest any els arguments i explicacions necessàries per convèncer als escocesos de que l’opció de la secessió és la que més els convé.
Mentrestant, el Quebec tindrà l’ull posat en els resultats dels referèndums escocès i català, i en cas d’èxit possiblement torni a situar en l’agenda política el seu propi clam sobirà, esperonat per l’optimisme del ‘tot és possible’. I ja se sap, això de les reivindicacions autonomistes és com les mobilitzacions de la primavera àrab, s’encén la flama i pren ràpid. O això és el que voldríem alguns, ja que al cap i a la fi no és un reclam fruit del no res.
Catalunya, Escòcia i Quebec són els exemples més comuns quan es parla de nacions en procés de reivindicació d’un estat, però en Pottle ens parla també de la República Sèrbia i Somalilàndia. El primer compta amb precedents molt clars a la zona i una afirmació tan taxativa com la de “ningú podrà evitar que celebrem un referèndum” del primer ministre. I de fet, ho té molt millor que els anteriors Kosovo i Montenegro. Finalment, Somalilandia que ja havia declarat la seva independència durant el 1991, sembla estar cada cop més aprop del reconeixement formal de la mateixa. Esperem que en Pottle no vagi molt errat i el 2025 sigui de debò un escenari plausible per aquestes reivindicacions tan similars i a l’hora amb un història tan diferent.
